Això s'acaba...

S'acaba el primer semestre. Ja està, el primer contacte amb la universitat. S'acaben les classes, els primers professors universitaris, fins i tot, aquest diari personal. Aquesta pròxima setmana es la última.

És inevitable tirar la vista enrere. Veure i autovalorar-te la progressió, reflexionar. Sembla que sigui ahir el primer dia. Tots nerviosos, calladets, perduts pels pisos i passadissos de la Facultat, amb expectatives i il·lusió. 

És un moment clau per fer-se moltes preguntes. He triat la carrera adequada? Realment, estic aprenent? Em sento còmode? M'agrada? Segueix la il·lusió del primer dia? I em faig aquestes preguntes i molt més i no puc esborrar el somriure. Què content estic! Clar que he triat la carrera adequada, per suposat que estic aprenent, només s'ha de llegir aquest diari, m'he adaptat súper bé, estic molt content amb els companys i companyes, amb els professors i professores, amb les matèries, amb la Facultat en general. I el que més em satisfà: cada dia en tinc més ganes. Vull aprendre'n més, vull estar en una classe ja (fet molt significatiu per la SAE). 

De moment, a més, les notes m'acompanyen. En tinc poques, però són suficientment bones. Estic orgullós fins i tot. Això sí, els exàmens s'acosten. Sempre ho tinc present, i estic un punt nerviós ja que són els primers i no sé ben bé com són. Esperem que vagin bé!

Un cop s'acabin les classes sóc conscient que arriba Nadal. Mai he estudiat per Nadal tant com ho hauré de fer. També apareix aquesta por, perquè molts dels meus amics no han d'estudiar...i la influència és evident. Són dies per estar amb família i amics, de gaudir-los; però sé el que em ve després. Així que espero ser capaç d'organitzar-me i tenir temps per tot.

El racisme

Bé, avui divendres 16 és l'últim dia d'aquest diari personal, l'entregarem i el veurà en Miquel Àngel. Hi ha un treball modular, el de gitic i COED, que m'hagués agradat comentar; les meves sensacions i experiències, ja que hem creat un vídeo, etc. Però, per sorteig, em va tocar l'últim dia de classe, és a dir, el 22 de desembre. En aquest treball parlarem del racisme. És una exposició de deu minutets comptant el vídeo que, en principi, ens durarà uns 3 minutets si no retoquem res. Vull dir que el racisme és una paraula molt gran, que enllaça amb molts aspectes i té un munt d'història darrera, per tant, només podrem parlar de tres o quatre punts que creiem força interessants.
Un d'ells serà què és el racisme?, la diferenciació de racisme amb xenofòbia (que moltísima gent els confon), una miqueta, molt breument, d'història i alguns temes bastants importants com podria ser el ku kux klan, o la importància de Martin Luther King. I concluirem l'exposició amb el dia internacional contra el racisme (21 de març) i amb el vídeo.
Amb el vídeo vam tenir problemes, perquè en principi vam decidir fer el típic vídeo d'estar al metro i ver una persona de color i marxar, al igual que en un banc d'un parc, etc. però finalment vam decidir ser una miqueta més originals i fer el que hem fet. No vull explicar ni exactament que diem en cada part del treball ni el vídeo perquè no es perdi l'emoció i la intriga.

Així doncs, espero que ens surti bé, no ens posem gaire nerviosos i agradi el vídeo! Finalment, us deixo un vídeo en contra del racisme que ens ha inspirat per fer el nostre. És un anunci de la ONU.

Relació: Autoestima - Pokerchips

L'altre dia el meu germà m'ensenyà un vídeo força interessant que tracta de l'autoestima dels infants relacionada amb fitxes de pòquer (pokerchips). A tots dos, i a molts dels meus amics, ens agrada aquest joc i juguem bastant, és per això que ens cridà l'atenció. Aquesta relació la podem aplicar no només als infants, sinó a les persones en general. Així doncs, compara una persona amb molta autoestima amb un jugador que te moltíssimes fitxes. Reconec que explicat així sembla una bestiesa, però no ho és pas. M'explico. Quan jugues a pòquer i tens moltes fitxes, saps que et pots permetre el luxe de cometre errors, i de pagar mans que amb poques fitxes no ho faries. Per tant, hauràs de ser arriesgat, jugar-t'ho tot, no tenir por a perdre; o per una altra banda, pots ser conservador, és a dir, esperar el moment idoni per jugar les teves fitxes, esperar i esperar una mà suficientment bona. En aquest cas, parlaríem dels nens tímids que no contesten per por a equivocar-se, no volen jugar-se les poques fitxes que els hi queden per si les perden.

Per tant, la pregunta seria: Com aconseguim que un nen tingui moltes fitxes? El primer pas seria reforçar-lo positivament en allò que està fent bé i animar-lo en allò que no li surt tan bé, en tots aquests comentaris de suport estem entregant moltes pokerchips a l'infant, en canvi, cada cop que s'equivoca, que se'l culpa, li estem treient fitxes. No ens cal saber si un nen té moltes fitxes o no, el nostre objectiu com a mestres és aconseguir que cada nen se'n vagi a dormir amb més pokerchips de les que s'ha despertat. 

Com molts cops, aquest video és una mica extremista, però crec que transmet una idea de fons molt bona i no és altre que la de confiar en els infants, entendre que molts cops els culpem sense necessitat. Això, no significa que si en algun moment se li ha de treure fitxes perquè realment cal donar-li un toc d'atenció es faci, com sempre hem d'intentar trobar l'equilibri. En conclusió, hem d'intentar donar-li el màxim de pokerchips possible i treure-li el mínim.

Actualitat Educativa

Ahir, dimecres 14, vam exposar l'actualitat educativa al seminari. Vam triar aquesta notícia: Educació sense família? Impossible. Per què aquesta elecció? Bé, un dels motius va ser el títol, que és prou impactant (a més, hi estem totalment d'acord), també voliem relacionar un vídeo amb la notícia triada i, vam pensar, que trobaríem vídeos prou interessants amb una notícia d'aquest tipus. El contingut de la notícia està prou bé i fa referència a una vinyeta que ja havíem tractat a la Facultat. És molt evident: a l'esquerra, els pares s'enfaden amb el seu fill per les males notes (1969); en canvi, a la dreta, els pares s'enfaden amb la professora per les males notes del seu fill (2009). No ens va agradar gaire que parlessin sobretot de Xile però, a l'exposició ja hem fet una referència més global, ja que és un problema bastant general.

Quan vam buscar un vídeo que cridés l'atenció a l'oient i fos prou interessant com per possar-lo vam tenir més problemes dels que crèiem. Només trobàvem vídeos cutres d'un pare ajudant al seu fill fent deures, etc. Així que el meu company s'enrecordà d'un vídeo de farà quatre o cinc anys que, casualment, jo també l'havia vist. No té una relació directa amb la notícia, però, si més no, trobem l'exemple d'un pare de veritat. A més, parla de molts altres temes importants com són l'esport, la discapacitat i, sobretot, la superació personal. El vídeo, al meu parer, és molt emotiu i no fa falta dir res més. Espero que el gaudiu igual que ho faig jo, aquí el teniu:

Quart debat!

Avui, dimarts 13, un dia sonat pels més supersticiosos, el meu grup i jo hem realitzat l'últim debat de Societat, Família i Escola. Al principi, és a dir, a la primera intervenció, he de dir que estava bastant nerviós i em tremolava un punt la veu. Però, a mesura que anava avançant el debat, les intervencions, les preguntes, els arguments, les sensacions, les mirades, el torn de paraula, la coordinació, etc. tot el que m'he adonat que comporta un debat, m'he notat millor i amb més seguretat.
He acabat amb bones sensacions i amb ganes de més. La veritat és que ha estat una experiència nova, ja que mai n'havia fet cap, i ha estat més que positiva. He de felicitar tant al moderador, que ho ha fet molt bé -  no era gens fàcil fer-nos callar i respectar un cert ordre i, al meu parer, ho ha aconseguit; com a l'altra grup, que ho ha fet molt bé i també portava bons arguments.
Sobretot vull agraïr al meu grup que,encara que ens hem trobat amb més o menys dificultats al llarg d'aquest camí, finalment ho hem aconseguit. Hem arribat a temps i amb un resultat més que satisfactori. Això si, encara no hem acabat, ara hem de portar tota aquesta informació i sintetitzar-la en paper. Aquest treball l'entregarem d'aquí una setmana.
Sincerament, espero que no hi hagin gaires problemes per les notes. En aquest treball, a més de la nota individual del debat d'avui, que d'això s'encarrega la Cèlia, ens hem de puntuar nosaltres mateixos. Com? És ben senzill. La nota del treball escrit, que també el puntúa la Cèlia, la multipliquem pel nombre de membres del grup (vuit); i el número obtingut ens l'hem de repartir per tots els membres de l'equip. Segurament hi haurà problemes i queixes, només demano criteri i responsabilitat. Tots sabem qui ha treballat més i qui menys, qui ha participat més i qui menys, qui tenia una postura més oberta per treballar i qui menys. Així que espero els menors problemes possibles.
Tot i això, hem sabut tirar-ho endavant i amb una base sòlida. M'ha agradat escoltar dins del meu grup: recolzant el que ha dit el meu company..., tal i com a dit el meu company..., etc. Finalment, doncs, una única paraula pel meu grup: GRÀCIES. 

-.Ariadna, Blanca, Oriol, Marc, Eli, Silvia i Alex.-

Tercer debat!

Avui, dilluns 12 de desembre, hem pogut presenciar el tercer debat, l'últim que viuré com a espectador. Un cop més, el nivell ha estat molt bo. En aquesta ocasió, el tema tractat era l'escola inclusiva. Evidentment, i com a futurs mestres, estem tots a favor d'aquesta idea, així que, a priori, era bastant més difícil la posició negativa. Com molt bé ha dit la moderadora, més que uns arguments a favor i uns altres en contra, hem observat els punts positius d'aquesta escola inclusiva i els punts més negatius. 

La pregunta general era: L'escola inclusiva és una utopia o una realitat? Després d'un intens debat i de molt bons arguments, tant d'un grup com de l'altre, crec que la conclusió final ha estat l'encertada. Entre tots hem arribat a la conclusió que estem en el camí adequat per arribar a aquesta escola inclusiva, que potser ara no ho és del tot, però si continuem per aquest camí, més aviat o més tard, l'acabarem assolint.

Parlant de debats... Demà és el nostre! Estic una mica nerviós per veure com sortirà, però crec que som capaços d'ensortir-nos. És l'últim debat de tots, i  tenim certa responsabilitat perquè el nivell no baixi. Demà ja us diré què tal. Molta sort a tots, tant als meus companys de grup, com a l'altra. Segur que, finalment, tots dos grups estem ben preparats i amb bons arguments!

Utilització de Software i l'ordinador

Aquests dies he estat ordenant la carpeta i repasant, sobretot, els apunts de TIC per fer alguna entrada més. M'he adonat que no habia escrit res sobre un aspecte, al meu parer, molt interessant i important. És la classificació de programes informàtics en els quatre paradigmes: instructiu, conjectural, exploratori/revelatori i/o emancipatori.

• Instructiu: són activitats de reforç i de repàs, és a dir, de continguts. (Hot patatoes, Mi primera encarta...)
• Conjectural: són activitats sobre una resolució de problemes - pensament lateral, estratègic, creatiu. Programes de simulació, per exemple. Hi trobem un repte, un desafiament. (Lemmings, Cryon Physics, Sokoban...)
• Exploratori/Revelatori: són activitats on s'ha d'indagar, manipular, experimentar. Hi ha un aprenentatge per descobriment. (Google Earth, Scratch...)
• Emancipatori: són eines que em permeten defensar-me, comunicar-me, expresar-me. (Word, Power Point...)

Sovint hi ha programes o activitats que les trobem en més d'un paradigma. El programa que vaig haver d'explicar jo va ser l'Scratch. Com he dit, és exploratori/revelatori, però també el podem incloure en emancipatori. S'ha disenyat per ajudar als nens a aprendre conceptes matemàtics i informàtics. Tracta d'un editor per programar animacions i jocs utilitzant música i dibuixos propis. L'autor recomana Scratch per majors de vuit anys. Assegura que ajuda a desenvolupar conceptes de programació en un entorn de creativitat artística.