CEIPM Turó Blau de Sant Andreu

La tercera activitat de la SAE, que ja va acabant per desgràcia, consistia en acompanyar un estudiant de 3r curs al seu centre escolar perquè així veiéssim com funcionen les pràctiques i tinguéssim un primer contacte amb els alumnes. Aquesta activitat va ser ahir dimecres i avui dijous.
Bé, jo he anat al CEIPM Turó Blau de Sant Andreu (Barcelona). És una escola  molt petita i acollidora, d'una sola línia amb un màxim de 23 alumnes per aula. Però, al ser al meu blog, el meu diari personal, no vull fer aquesta entrada per parlar-vos de l'escola en sí, que ho podeu observar a la web; a mi m'agradaria parlar de les meves sensacions, de tot el que he sentit i m'han fet sentir aquests 22 alumnes de 6è de Primària.
Vaig entrar a l'aula una mica tímid i nerviós. Just abans la meva madrina em parlà en general dels alumnes. Per no agafar-me per sorpresa, em digué que hi havia una noia amb paràlisi celebral, per culpa d'aquesta paràlisi tenia una part del cos bastant immobilitzada i tenia dificultats per parlar i per caminar. No us enganyaré, només entrar ja vaig saber qui era aquesta noia. 
Com us deia, vaig entrar a l'aula i vaig començar a notar la sensació que tant havia escoltat en aquest temps a la Facultat: 22 ulls mirant-me fixament a mi, i només a mi. Entre el tutor de la classe i l'alumna de 3r explicaren que anava a la mateixa universitat i que els acompanyaria dos dies: dimecres i dijous.
Vull resumir-ho tot amb el que escoltava només entrar: "Quién es? Como te llamas? Por qué has venido?" i el que em deien avui a les dues abans de marxar cap a casa: "Adéu Àlex, et trobarem a faltar! Dona'm una abraçada Àlex! Tornaràs a venir porfi, porfiiii". Senzillament espectacular, tot el que digui quedarà petit per totes les sensacions que han recorregut el meu cos. Gràcies classe dels Cometes per TOT, des de la confiança que m'han donat només obrir aquella porta fins l'últim somriure abans de dir-me l'últim adéu. I, sent una mica egoista, gràcies també per fer-me saber, ara si, al cent per cent que vull exercir de mestre.
El comiat  ha estat molt emocionant per mi. Només he estat amb ells dos dies i, a més de dir coses com les que he comentat anteriorment, em vaig fer un par de fotos amb ells. Tots volien sortir al meu costat i abraçar-me. He de dir, que potser eren les dues i deu, i ells sortien a les dues, ningú tenia pressa per marxar; preferien aprofitar els últimes segons amb mi. Al final de tot, apuntaren en una fulla els seus gmails i el de la classe també perquè volien aquesta foto i també parlar amb mi. DOS DIES, i tot això. Feia temps que no tenia unes sensacions tan indescriptibles. Només tinc paraules d'agraïment.
M'hagués agradat estar molt més temps i seguir aprenent de cadascún d'ells: de la confiança que em transmitia en David, de l'alegria de la Clara, de la intel·ligència d'en Sergio, de la gràcia i la poca vergonya dels bessons Jony i Cristian, de la capacitat de superació de la Fatima... de TOTS. Només puc dir que GRÀCIES!